És un matí fred de dijous a Barcelona quan, per primera vegada a la vida, truco el timbre del restaurant Via Veneto. És d’hora, el local està tancat al públic, encara que ja ho té tot en marxa pel dinar. La meva primera presa de contacte amb el restaurant que pot ser el més icònic de Barcelona aprofundeix en el meu factor sorpresa. Em trobo amb un local molt més gran del que pensava (la capacitat a la sala principal és de 50 persones, però cal sumar-li unes altres 50 en els salons privats) i que també em resulta molt càlid i proper.
Pot ser que sigui la fusta que folra les parets, els miralls de formes sinuoses o l’amabilitat natural amb què em rep Pere Monje, segona generació del restaurant, qui va recollir el testimoni i el saber fer del seu pare, Josep Monje, alma mater de Via Veneto. Després d’un breu recorregut per un serpentejant passadís, caminant per una moqueta tan tova que fins i tot se’m claven els talons, arribem a l’últim d’una filera de salons on té lloc aquesta entrevista.
Creat a la imatge i semblança dels grans restaurants europeus dels anys 60, Via Veneto va néixer fruit de la necessitat de trobar un racó on reunir-se que tenia la gauche divine catalana. Indiscutible va ser també en aquest moment la figura d’Oriol Regàs, el famós promotor cultural català, qui va dotar a Via Veneto de l’esplendor necessari per estar a l’alçada de tota aquesta inquietud i intel·lectualitat, i també de la famosa cuina francesa de l’època. Era 1967 i encara no ho sabia ningú, però naixia un restaurant cridat a convertir-se en molt més que un restaurant. “En els orígens, el meu pare es va incorporar com a cambrer i amb el temps va anar ascendint fins que a mitjans dels anys 70 es va convertir en el director, tot i que no va ser fins l’any 1982 quan Via Veneto es va transformar en un restaurant familiar”, explica Pere Monje . Des de llavors fins avui el local ha canviat molt, però l’essència roman, “el client sempre està per sobre de tot“.
La figura irrepetible d’un home humil
Via Veneto no es pot explicar sense la figura de Josep Monje, un home d’origen humil, d’un petit poble del Pirineu, Pobellà, al cor de la vall Fosca. Josep Monje no era l’hereu de la seva família i va haver d’anar a Barcelona per intentar construir el seu futur. Durant molts mesos va haver de dormir al magatzem d’una botiga d’uns coneguts dels seus pares. Al cap d’un temps, va trobar feina com a cambrer a Via Veneto, el restaurant que molts anys després dirigiria com a propietari. Josep Monje encarna, encara avui, com molt pocs, tres qualitats en franca decadència en la nostra societat: el treball constant, l’esperit de servei i l’absoluta discreció. Tres qualitats que ha contagiat feliçment al seu fill Pere.
Un escenari on passa la vida
El suau moviment dels aires modernistes del local, els colors de les teles nobles i les impecables formes de Pere Monje aporten la calidesa necessària a una entrevista on no hi ha contacte físic i la conversa es manté amb les mascaretes posades. És la nova normalitat per a tots, encara que uns s’adapten millor que altres. “Via Veneto és més evolutiu i adaptatiu del que sembla. Es tracta d’un luxe càlid, on el client se sent com a casa”. Per aconseguir mantenir aquest afany, els Monje sempre han optat per la subtilesa. “Cada any canviem moltes coses per aconseguir que tot estigui com sempre”. En els últims deu anys tot ha canviat al Via Veneto i Monje assegura que no hi ha espai sense reforma, “però les nostres reformes es fan intentant preservar l’ànima de la casa, el que ens diferencia de la resta”. Una subtilesa que es veu reflectida fins en la seva icònica veneciana, peça que també han anat adaptant i ara és més estreta que en els seus orígens.
Cada any canviem moltes coses per aconseguir que tot estigui com sempre
Aquest respecte per l’espai del restaurant, un escenari per on passa la vida al cor de Barcelona, també s’ha dut a terme en la seva proposta gastronòmica, que des de fa un parell d’anys lidera el jove David Andrés, el cuiner d’Igualada que fins fa poc era cap de cuina de l’Àbac. Pels seus fogons han passat sempre grans cuiners, però el més important ha estat la mateixa casa i la seva manera de tractar a client.
Fruit d’una necessitat d’adaptació constant que ha accelerat la seva evolució en els darrers anys, i que ni una pandèmia mundial ha aconseguit frenar, avui la cuina del Via Veneto es mou entre tres eixos que recullen el present de la seva carta, però amb un necessari gest de complicitat cap al passat, amb plats com l’ànec a la presse, l’steak tàrtar o les costelletes de xai a la brasa. La personalitat del xef i la seva execució extraordinària se sumen a l’actualitat de mercat, amb productes com les carxofes del Prat o la tòfona blanca d’Alba. Tampoc en la conversa passem per alt el celler del Via Veneto, posicionat entre els cinc millors de país, “amb referències molt especials, però de tots els preus”.
No són pocs els reptes que el Via Veneto ha hagut d’enfrontar al llarg dels seus més de 50 anys d’història. De tots ha sortit airós, inclòs el de la crisi de la covid-19. “En tots els nostres anys d’història mai havíem fet res semblant a un delivery. No obstant això, hem estat capaços de crear un nou canal de forma ràpida, eficaç i precisa”. L’obsessió de la família Monje per la satisfacció total dels clients fa que Pere Monje només es mostri “raonablement satisfet” amb la posada en marxa del seu projecte de take away i delivery, gràcies al qual podem gaudir d’alta cuina a casa com si cada dia fos una festa, també ara, encara que el restaurant estigui obert.
En tots els nostres anys d’història mai havíem fet res semblant a un delivery
Per aquest Nadal continuarem amb la proposta i ja hem preparat els menús per als dies més especials”. No faltaran, és clar, plats com l’escudella, la carn d’olla, el capó o els canelons de Sant Esteve. I si algú vol gaudir dels plats del Via Veneto durant aquestes dates, haurà de ser així, ja que el restaurant ha penjat el cartell de complet en els seus salons per als dies més assenyalats de Nadal. “Els restaurants hem demostrat que podem portar a les cases plats d’un nivell d’execució com els que fem al restaurant cada dia, més enllà del fast food“.
Mèrit no li falta a un restaurant que ho tenia doblement difícil, ja que un dels grans atractius del Via Veneto és l’experiència presencial, el cerimonial de seure a una de les seves taules. Per això, encara que l’adaptació a la normalitat en un lloc on la sobretaula és tan important ha costat, sembla que la cosa funciona. “Respectem escrupolosament tots els protocols d’higiene, hi ha ventilacions diàries completes i la a nit ionitzacions els espais, així que el client se sent segur i té ganes de venir”.
Un futur clàssic, però modern
Després d’una conversa cara a cara, li demano al senyor Monje (així és com tot l’equip es dirigeix a ell), que m’acompanyi per un recorregut a peu pel restaurant. A mesura que es van desvetllant els espais davant nostre, Monje es mostra ferm en afegir que “totes les ciutats del món necessiten aquests racons amb història que tenen absoluta vigència perquè han estat part de la vida dels locals i les seves generacions”. Pere Monje té clar que en el futur de Via Veneto no hi haurà canvis substancials, “ni tampoc en la societat, després d’aquest any tan estrany que ja toca la seva fi”.
Mesurat, previngut i tremendament educat, sí s’atreveix a vaticinar que el que segurament quedi sigui un avanç d’horaris i fins i tot els hàbits d’higiene que mantenim. “La nostra voluntat és seguir cap endavant com hem fet sempre”. Que el Via Veneto és un restaurant clàssic, però modern és una descripció que als Monje els encanta utilitzar. Per aquest motiu un dels seus esforços diaris implica tractar d’eliminar “aquesta barrera psicològica generacional” perquè cada vegada més gent jove acudeixi a restaurant. Des que es va convertir en la marca gastronòmica de Festival de Cap Roig, el restaurant s’ha obert més que mai a una nova clientela més jove, que segurament no havia visitat mai el seu menjador i els seus salons.
“Un client podria venir cada dia i seríem capaços de no avorrir-lo”, afirma, rotund, Pere Monje sobre el Via Veneto, el restaurant que porta més anys conservant una estrella Michelin, i milers d’històries que mai seran explicades.
